Eleccions a Nepal

Avui hi ha hagut les eleccions generals a Nepal. Ha estat molt interessant passejar per Katmandú observant tot el que passava. M’ha agradat veure aquest procés i constatar una de tantes coses que tenim en comú molts països del món.

Parlant amb algunes persones del funcionament de les eleccions m’han explicat que es fan cada cinc anys per tal escollir els membres de la casa dels representants. Aquests són els que escolliran el president. 

Com a la majoria de països hi ha alguns partits majoritaris i molts de minoritaris. Segons sembla, aquest any hi ha força persones que volen votar algun dels partits minoritaris ja que estan cansats o no se’n refien de la classe política actual.

No he seguit la campanya electoral ni pels mitjans de comunicació ni per les xarxes socials. El que sí que he vist al carrer són alguns cartells o banderoles penjades (res a veure amb la quantitat que hi ha a casa nostra), persones pel carrer com si fessin una manifestació i cotxes o motos amb una persona parlant amb un micròfon i bafles a sobre del cotxe i amb banderoles o cartells enganxats.

Igual que a Catalunya, la majoria de col·legis electorals són a les escoles públiques. Ahir ja estava gairebé tot a punt. Les taules on es farien les votacions, els espais per fer les files, la policia davant dels col·legis,... A algunes de les escoles hi viuen famílies. Aquests dies les famílies han estat col·laborant a preparar els col·legis. Avui, les persones que viuen a aquestes escoles han hagut de passar el dia fora de casa. No s’han pogut endur els mòbils ni les claus. També han ajudat en diferents tasques abans, durant o després de les hores de votació. La Kriti viu a una d’aquestes escoles i la seva mare s’ha encarregat d’ajudar a les persones amb mobilitat reduïda. Les persones que han fet feines d’aquest tipus (elles en diuen voluntàries) han cobrat 1000 rúpies.

Aquests dies he viscut el tema de les eleccions amb certa incertesa. M’han dit diferents dies de votació (dissabte, diumenge, dilluns, dimarts). També han parlat dels diferents dies que serien festa. Alguns llocs divendres ja estaven tancats, d’altres deixaran de treballar dilluns, dimarts o tota la setmana. El motiu és que a vegades hi ha aldarulls. Sembla que en aquests moments tot plegat està més tranquil però tot i així es prenen moltes precaucions. De fet, hi havia membres de l’exèrcit, la policia nacional, els Gorka i la policia municipal per tota la ciutat.

Avui a Katmandú hi havia un ambient molt més tranquil del que és habitual. Semblava un dia de festa. No es podia circular en moto ni en cotxe i els comerços i negocis havien d’estar tancats. A una ciutat on hi a moltes motos, molts autobusos, en definitiva, un transit intens on contínuament hi ha clàxons sonant, vehicles a tota velocitat i el fum que surt d’aquests vehicles. On els comerços ocupen espai a les voreres i les persones seuen a les portes de les botigues. El fet que tot això no hi fos ens ha permès passejar tranquil·lament pel carrer. Semblava que estiguéssim a un altre lloc. No només nosaltres estàvem més tranquil·les, també hem observat que els altres vianants també ho estaven.

Per poder votar, els ciutadans cal que es registrin entre tres i sis mesos abans de la cita electoral. El dia de les eleccions s’han d’apropar al col·legi que els correspon i a l’exterior troben unes taules on, ensenyant la seva documentació poden saber si estan registrats i poden votar. Després d’això, entren al col·legi pròpiament dit. Han d’entrar-hi sense bosses si en porten els les escorcollen i també els escorcollen el cos pel temor de què portin armes. Un cop dins, ja poden votar. Quan han votat els fan una línia amb retolador gruixut on l’ungla s’ajunta amb el dit per tal que no puguin tornar a votar. 

A Nepal també se celebra la festa de la democràcia.

L'efecte eriçó

 

Imagineu-vos un grup d'eriçons que estan al costat del mar. Fa fred. Decideixen acostar-se més per escalfar-se mútuament però es punxen i es fan mal. Decideixen separar-se una mica per no fer-se mal. Tornen a tenir fred. Van apropant-se i allunyant-se fins que troben el punt de proximitat just per escalfar-se i no fer-se mal. Aquesta metàfora me la van explicar pensant amb la relació educador i educant. És a dir, si estem massa a prop li podem fer mal, si ens allunyem excessivament, ens poden trobar a faltar.

Aquí tinc aquesta sensació. No tant pel rol entre educador i educand si no com a europea amb cara d'euro.

Aquests dies m'he trobat amb diferents projectes que més directament o menys em demanen un cop de mà. Faig volar coloms i penso com hi podria col·laborar.

Jo he vingut per treballar amb Options Catalunya Nepal i aquesta és la meva prioritat. Ara, també tinc ganes de col·laborar amb altres projectes. És un tema delicat. 

Per un costat tinc por de liar-me amb massa coses i després no donar a l'abast. Per l'altre, tot ho veig des de l'òptica occidental i no vull invadir ni fer que les coses funcionin a la meva manera. A Nepal hi ha persones perfectament vàlides per tirar endavant qualsevol projecte.

Ara, aquests dubtes m'aturen. No vull fer mal, no vull imposar,... i dubto de si aquesta prudència pot ser bona. Hi ha moments que penso que hauria de tirar més pel dret, proposar coses i a veure si poden funcionar. Ara bé, per a mi el respecte cap a les persones és molt i molt important. 

He de buscar l'equilibri.

Bandipur

Carrers empadrats i tancats als vehicles,  força nets, tranquil·litat. Cases Newar per aquí i per allà. Algunes molt ben conservades d'altres, menys.

A quarts de set del matí arribo a la Tourist Bus Stop de Kathmandú. Hi ha aparcats en filera una dotzena d'autobusos esperant per portar a persones de tota mena cap a Pokhara. A les set, puntualment, el meu és comença a moure pels carrers de Kathmandú. Tenia la intenció de llegir durant el viatge però de seguida veig que no ho podré fer. L'autobús ja té uns quants dies i la carretera té trams bons i d'altres amb molts sotracs. 

No passa gaire estona i ens aturem. La carretera és estreta i molt transitada, va de la capital a la segona ciutat del país.

Quan es para és quan aprofito per llegir. Però decideixo que és un bon moment per gaudir del paisatge i conèixer una part del país que no he vist mai.

Després de tres setmanes a la gran ciutat on tot és asfalt i hi ha molta contaminació, començar a veure verd és fantàstic. De seguida trobem valls de certa profunditat, boscos que s'enfilen muntanya amunt i, durant una estona, a l'horitzó, els cims blancs de l'Himàlaia enmig de les muntanyes baixes que ens envolten i els núvols  sempre presents aquests dies de Monzó.

El bus para un parell de vegades abans d'arribar a Dumre. Quan baixo, amb la meva pinta de turista tothom sap que vaig a Bandipur i venen taxistes i conductors a oferir-me els seus vehicles. Però vull anar amb transport públic. Allà mateix hi ha la parada dels busos que em portaran al meu destí. És un autobús atrotinat. Quan està ple, arrenca. 

M'agrada poder anar amb les persones dels pobles de la zona. Una altra bona manera de conèixer el país. Aquesta vegada, l'ajudant del conductor m'ha volgut cobrar més del doble que als altres. Em demanava 100 rúpies. Jo sabia que no era el preu. Li he qüestionat i m'ha dit que no, que eren 100. He vist que a les altres viatgeres els en cobrava menys de 50. Jo n'hi he donat 50 i no s'ha queixat. Una bona manera és donar-los la quantitat exacta així no cal discutir.

Banfipur m'ha agradat. Amb poca estona el tens vist ja que és molt petit però s'hi poden fer excursions.

A mi m'ha anat bé per escriure, llegir i estar en contacte amb la natura. 

He tornat a l'asfalt i el soroll de Kathmandú carregada d'energia.

De Catalunya a Kathmandú

 

Dijous 28 de juliol vaig creuar un pont. Un pont que volia que em portés a viure una experiència que feia molts anys que tenia en ment.

El 29 a les 10h del matí hora nepalesa vaig aterrar a Kathmandú. Una de les tasques de les treballadores d’Options, l’ONG amb qui estic, és acollir i atendre a voluntàries, estudiants,... La Kriti i la Nikisha, dues companyes, van ser el comitè de benvinguda. Van fer d’amfitriones fins que a la tarda ens vam separar.

Aquell primer dia ja vam anar a Manaslu Academy of Hospitality and Agriculture, on Options té la seu a Nepal. Va ser el meu primer contacte amb la nova feina, els alumnes, els profes, el personal de Manaslu Academy,...

I va començar la meva vida a Kathmandu.

Chuchepati

Al barri de Chuchepati, a Kathmandu, hi ha un terreny propietat d'un hotel que, després del terratrèmol 25 d’abril de l'any passat, es va convertir en un camp de desplaçats. Ara fa un any era un camp densament poblat ja que s'hi van refugiar unes 8.000 persones. Moltes d'elles vivien al camp i, mica en mica, han anat tornant als seus pobles per reconstruir les seves cases i les seves vides.

Actualment hi viuen més de mil persones, la majoria habitants de Kathmandu, que han decidit quedar-se a viure allà. Algunes han perdut la casa i d'altres, mantenen l'habitació on vivien i hi van a menjar,... però prefereixen dormir a la tenda. Si hi ha un altre terratrèmol, els farà menys mal una tenda que una casa. L'inconvenient és que els propietaris poden voler utilitzar aquest terreny i llavors els en faran fora. Molts dels habitants del camp treballen a algun punt de Kathmandu.

Després del terratrèmol, la Maria, mallorquina i l'Álvaro, barceloní, van anar a aquest camp a donar-hi un cop de mà. Han instal·lat una carpa al mig del camp on fan classe d'anglès a les dones que ho volen als matins i activitats lúdiques pels nens a les tardes. A part d'aprendre anglès es tracta de què hi hagi un punt de trobada per a les dones i per als nens. Com a mestra '’anglès han contractat a una habitant del camp. També van ajudar a què tots els nens estiguessin escolaritzats a les escoles del barri.

L'ONG que van fundar es diu Huggins i a part de la feina al camp estan reconstruint dues escoles a dos pobles del país.

El país Sherpa

Jiri és una ciutat on hi conflueixen diferents cultures, entre elles la Sherpa (terres de l'est). També és la ciutat on comença el país dels Sherpes. A partir d'aquí, només trepitjarem terra habitada per homes i dones d’aquesta ètnia.

El territori Sherpa és molt extens i hi habiten persones des dels 1.600 metres d'alçada fins a més de 5.000. Gumba, el poble on anem, està a 2.900. De fet, estem a l'anomenat Baix Himàlaia.

El Nepal rural que he conegut és molt pobre: Sundarijal, Nagarkot i un parell de pobles que vaig visitar l'any passat amb en Rama. També els pobles que hem anat trobant en els trajectes amb autobús. Però tinc la sensació que aquí les coses són diferents.

Els nuclis habitats són molt dispersos. És a dir, cada família té la seva casa molt separada de les altres, suposo que en bona part és perquè la densitat de població és molt baixa. I al voltant de la casa hi tenen els conreus i el bestiar. Molts d'aquests nuclis funcionen amb gairebé només economia de subsistència ja que l'únic accés que tenen és caminant, sovint més d'un dia. Alguns tenen carretera però en època monsònica no està practicable. Evidentment hi arriben coses, però no és fàcil.

La majoria de les cases són de pedra o de pedra a la planta baixa i fusta als altres pisos.. També n'hi ha alguna de xapa o de fusta però són les mínimes. De fet, he anat veient les cases típiques dels Sherpes. De totes maneres, el que ara es pot veure no és el més significatiu. El segon terratrèmol de l'any passat els va afectar de ple i, com que durant molts mesos la terra va tremolar cada dia, només van construir cases provisionals per la por que els tornés a caure. Ara que la terra s'ha calmat, comencen a pensar en reconstruir. Algunes cases van caure del tot i les que sembla que estan bé, estan derruïdes per dins. Les poques cases on hem estat estan ordenades, sobretot les coses de la cuina que estan ben distribuïdes a les prestatgeries. Tenen molt ben organitzats els recursos de què disposen.

La majoria de la gent que hem conegut té de cognom Sherpa. Són persones agradables i obertes que ens han tractat molt bé. Tenen la cara força rodoneta i els ulls axinats. Les dones van vestides amb una camisa, un vestit llarg i gruixut sense mànigues gris, marró o negre i un davantal de ratlles de coloraines. Els homes van vestits amb uns pantalons amples i una jaqueta cordada a davant força llarga i un barret de roba difícil de descriure també de colors.

De Kathmandu a Shivalaya

Avui hem anat de Kathmandu a Shivalaya. Shivalaya és el darrer poble on es pot anar amb automòbil en època de monsó per arribar a Goli. Els altres camins estan massa malmesos. Shivalaya també és un dels pobles per on es passava per anar a l'Everest quan encara no hi havia avió cap a Lukla.  Ciutat on volen tots aquells que volen arribar al cim del món.

Hem vingut amb autobús. Un autobús que ja té uns quants anyets, estret i amb un conductor fantàstic. Això sí, és tota una experiència que a mi m'agrada viure.

Hem arribat a Ratna Park, on hi ha l'estació d'autobusos, a quarts de sis del matí per poder sortir a les sis. A dins de l’autobús no hi ha silenci en cap moment. La música està posada a tota pastilla, el conductor sovint, no, molt sovint, toca el clàxon amb diferents melodies i amb força decibels, se sent el grinyol dels frens cada dos per tres, les converses silencioses, o no tant, dels altres viatgers, els crits del noi de la porta anunciant el nostre destí i, en algun tram del trajecte, el cloc-cloc de les gallines.

La carretera va serpentejant per la falda de les muntanyes. Anem des dels fons de les valls fins als colls incansablement. Comptant que sortim de Kathamndu a uns de 1.300 m d'alçada i arribem a Shivalaya a 1.600 m passant pel punt més alt que està a 2.800 m, ja us podeu imaginar les pujades i baixades que hem fet. Al fons de les valls hi baixen els rius. A aquesta època, carregats d'aigua pel monsó i el desglaç. A mida que ens anem acostant al país Sherpa,  cada vegada són més estrets i més nets.

Mirar per la finestra en un viatge de 12 hores en un país tant diferent del nostre és una altra manera de conèixer-lo. Al sortir de Ratna Park hem començat a recórrer Kathmandu molt més aviat del que tenim per costum. La ciutat està molt més tranquil.la i ens desplacem a bon ritme. Quan deixem la ciutat enrere de seguida comencem a trobar poblets petits, minúsculs, i no tant petits, cases aïllades, contínuament hi ha habitatges. Alguns de pedra però la majoria de xapa o de fusta. També monestirs i temples, sobretot budistes. Hem trobat persones de totes les edats i de gran diversitat de castes, cultures i religions. Així és aquest país. Hi havia els que estven asseguts a terra mirant les valls, el grup de nois o d'homes asseguts al bar menjant o prenent alguna cosa, els que estaven reforçant la carretera amb les dones i els nens que se'ls miraven des del marge. Les dones que anaven amb l'esquena corbada pel pes del cabàs que s'aguanta amb una cinta sobre el cap i pot anar carregat de qualsevol cosa: pedres, fusta, sorra, menjar, collita i fins tot portant herba que els arriba més d'un metre per sobre del seu cap. Hi ha els policies dels controls, els venedors ambulant que s'acosten a l'autobús o hi pugen per vendre els seus productes i els propietaris de petites botigues escampades per tots els pobles, les dones que van a buscar aigua i les que renten roba a la font, els homes que van amb els vestits tradicionals i els que porten roba occidental, la mare que va caminant amb el seu fill al costat o a l'esquena i el grup d'homes que tornen de la feina. Animals de diferents tipus: vaques, braus, búfals, cabres,  gallines, galls, pollets i oques, gossos estirats a terra com si no passés res al seu voltant i tots els insectes haguts i per haver. La vegetació canvia en funció de l'alçada: a les zones més baixes hi trobem el verd tendre dels camps d'arròs que a mida que es van enfilant per les muntanyes viuen en terrasses  cada vegada més petites, sinuoses; enormes fulles de falguera, blat de moro i moltes altres plantes que no reconec. A prop dels 3.000 m d'alçada no hi trobem arbres. Es veu molta vegetació. Per la verdor que ens envolta es nota que estem en època monsònica. A les muntanyes que hi ha davant nostre, a part de la vegetació hi podem distingir les tarteres que solquen la muntanya de dalt a baix i els torrents, rieres i barrancs que fan lliscar l'aigua parets avall. En alguns trams i si els núvols ens ho permeten veiem treure el cap darrere les muntanyes que ens envolten els cims nevats de l'Himàlaia.

 La carretera per on passem és estreta. Hi ha trams en els que quan dos automòbils es creuen un surt de la carretera tranquil.lament ja que les voreres estan a la mateixa alçada. En altres trams, els marges són tant estrets que cal fer maniobra per deixar-se passar. A vegades espanta ja que al costat hi veus una timba d'uns quants centenars de metres de desnivell.

Al mig d’aquesta carretera hi hem trobat una vaca, un camió aturat amb el conductor estirat a sota arreglant-lo, una cabreta que, distreta, mira com passa l'autobús mentre la resta del ramat s'alimenta de les fulles al marge proper, grues que ajuden a arreglar la carretera malmesa per les pluges, algun jeep, camió o autobús encallat que són ajudats a sortir del fangar per un altre vehicle més potent. De tant en tant ens creuem amb altres autobusos, motos, jeeps,  camions, a vegades plens de gent que tornen a casa de la feina.

I per arrodonir-ho a l'autobús se li va rebentar una roda i la senyora del meu costat només va treure quatre vagades.